L’últim adeu a Núria Feliu empetiteix el cor de Sants i agermana família, amics, veïns i polítics

Família, amics, artistes, veïns i polítics s’han acomiadat aquest diumenge al vespre de Núria Feliu en una cerimònia a l’església de Santa Maria de Sants, al cor d’aquest barri, que s’ha omplert amb centenars de persones, algunes de les quals han seguit l’acte des de l’exterior. Actuacions de l’Elèctrica Dharma -també de Sants-, de Marina Rossell, de grups corals i de la família; de l’esbart; dels castellers; poesia i records d’alguns amics han posat el color artístic i humà a l’últim adéu a l’artista. Han assistit a la cerimònia polítics de diverses formacions, entre els quals Laura Borràs, amiga de Feliu i que ha estat molt aplaudida quan ha remarcat que era un “honor” poder ser-hi com a presidenta del Parlament de Catalunya.

Qui era Núria Feliu?

Núria Feliu i Mestres va ser una cantant i actriu catalana. Guardonada amb diversos premis, entre ells la Creu de Sant Jordi, va destacar pels seus discs de cançons populars catalanes, boleros i cuplets, amb una extensa discografia de 40 discs publicats. També fou una reconeguda activista i persona compromesa amb els Països Catalans, i amb el moviment independentista.

Al barri estimat, on és estimada fins al punt de tenir una geganta a la seva imatge i semblança que els seus veïns treuen a passejar durant les festes de Sants, es va iniciar en la música de la mà d’una professora de solfeig, que també ho va ser d’il·lustres veïns seus com el tenor Josep Carreras i el presentador Àngel Casas.

El seu somni de joventut era dedicar-se al teatre

Encara que va triomfar com a cantant, va començar al món de les arts escèniques com a actriu i el seu somni de joventut era dedicar-se al teatre. De fet, el 1963 va entrar a formar part del Teatre Experimental Català, amb el qual va estrenar obres com Èdip Rei de Sòfocles, Britànic de Racine i Les Arrels de Wesker.

També va treballar amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i va ser així com la va descobrir el compositor i director d’orquestra Antoni Ros Marbà, que la va posar en contacte amb Edigsa, discogràfica per antonomàsia del moviment Els Setze Jutges, que volia obrir-se a altres gèneres i no limitar-se als cantautors en català.